22.10.09

Rodolfo Alonso en catalán

CINQUANTA ANYS DE POESIA

(1954-2004)


RODOLFO ALONSO

(VERSIÓ AL CATALÀ DE PERE BESSÓ)



LA XICA DE LES ILLES CANARIES

la que jo estime distribueix el temps
serva els arrels de les hores a les seues mans
salut a les seues campanes
en la seua muralla convertida en pluja
al seu cor que és en declivi

al cimal la mort al fons l'amor
amor les seues dues nines amor cavalca la certesa
i ella conviu amb els hòmens

hui les seues illes habiten la meua gola
la nadadora negra és dempeus a la riba
i fa esquinçalls de pèl amb el vent

la que jo estime persisteix en l'hivern
es dóna i fuig
per a tornar després a a prosternar-se
alça't esperada el teu cor és un gresol
però encara hi ha una espasa al teu somriure

la que jo estime és a prop de mi
la nostra força és la força dels hòmens
és a les meues venes i als meus músculs
calenta com el pa com la sang com el vi



LA MUCHACHA DE LAS ISLAS CANARIAS

la que yo amo distribuye el tiempo
conserva las raíces de las horas en sus manos
salud en sus campanas
en su muralla convertida en lluvia
en su corazón que está en declive

en la cumbre la muerte en el fondo el amor
amor sus dos pupilas amor cabalga la certeza
y ella convive con los hombres

hoy sus islas habitan mi garganta
la nadadora negra está de pie en la orilla
y hace jirones de pelo con el viento

la que yo amo persiste en el invierno
se da y huye
para luego volver a prosternarse
levántate esperada tu corazón es un crisol
pero aún hay una espada en tu sonrisa

la que yo amo está cerca de mí
nuestra fuerza es la fuerza de los hombres
está en mis venas y en mis músculos
caliente como el pan como la sangre como el vino

(de Salud o nada, 1954)


BONS VENTS

L’amor nostre fou una bellesa incandescent, passejada amb dignidat entre sobresalts i disculpes.

Allò nostre cresqué de colp, auspiciat per la bona voluntat de alguns vents que no saberen sinó alterar els nostres camins, unificar les nostres distàncies, donar-nos una mà.

Foren els únics culpables d’aquesta feroç batalla per l’aventura,
recentment conclosa.

(de Buenos vientos, 1956)


BUENOS VIENTOS

El amor nuestro fue una belleza incandescente, paseada con dignidad entre sobresaltos y disculpas.

Lo nuestro creció de golpe, auspiciado por la buena voluntad de algunos vientos que no supieron sino alterar nuestros caminos, unificar nuestras distancias, darnos una mano.

Fueron los únicos culpables de esta feroz batalla por la aventura,
recientemente concluida.

(de Buenos vientos, 1956)


N.

Si jo t’hagués dit: el cor és una fruita enorme. Si t’hagués cantat amb aquestes paraules de descontent i de traïment, si hagués obert una sola de les meues plagues, podries hui dormir al meu costat.

Però el cansament espera i açò és molt. La vida no dóna més d’allò que se li demana. Les distàncies s’engrandeixen o es trenquen.

La terra té un ritme.

(de El jardín de aclimatación, 1958)


N.

Si yo te hubiera dicho: el corazón es una fruta enorme. Si te hubiera cantado con estas palabras de descontento y de traición, si hubiera abierto una sola de mis llagas, podrías hoy dormir a mi costado.

Pero el cansancio espera y esto es mucho. La vida no da más de lo que se le pide. Las distancias se agrandan o se rompen.

La tierra tiene un ritmo.

(de El jardín de aclimatación, 1958)


FATIGUES QUE ENLLUERNEN

1
hui organitzen la seua malenconia
front a les teues dolces illes caldes

tenen les mans dures com el futur
la seua fe de ballarins
el desert en les ulleres de la seua tècnica

2
tal volta sigues distint
després de viatjar d’un sol colp
d’haver-te cregut fort
audaç travessant el silenci

3
tal volta així només
aixopluges l’atracció de les profunditats

la dura soledat l’amor negre

o encara tingues continents
un dia feroç als racons
déus com certituds

4
una criatura salvatge forceja
una cançó se’aprieta a la teua cintura
això persisteix
respira i s’estremeix als penya-segats
galopa enormement

5
i tu com ho saps
i ho promous
i ho exercites sense destresa

(de Duro mundo, 1959)


FATIGAS QUE DESLUMBRAN

1
hoy organizan su melancolía
frente a tus dulces islas calientes

tienen las manos duras como el futuro
su fe de bailarines
el desierto en las ojeras de su técnica

2
tal vez seas distinto
después de viajar de un solo golpe
de haberte creído fuerte
audaz atravesando el silencio

3
tal vez así nomás
cobijes la atracción de las profundidades

la dura soledad el amor negro

o aún tengas continentes
un día feroz en los rincones
dioses como certezas

4
una criatura salvaje forcejea
una canción se aprieta a tu cintura
eso persiste
respira y se estremece en los acantilados
galopa enormemente

5
y tú como lo sabes
y lo promueves
y lo ejercitas sin destreza

(de Duro mundo, 1959)

ULL PER ULL

La mirada dels nous màrtirs no mor neta.

És agra i cansada, prenyada de ressentiments. Aterradora per al delator que de veritat crega en la justícia.

(de El jardín de aclimatación, 1959)


OJO POR OJO

La mirada de los nuevos mártires no muere limpia.

Es agria y cansada, preñada de resentimientos. Aterradora para el delator que verdaderamente crea en la justicia.

(de El jardín de aclimatación, 1959)


PER A VIURE ACÍ

jo parle de l’amor
una cosa possible

del teu amor del meu amor

al carrer
al vent
al món

dins de la paraula

(de Entre dientes, 1963)

PARA VIVIR AQUÍ

yo hablo del amor
una cosa posible

de tu amor de mi amor

en la calle
en el viento
en el mundo

dentro de la palabra

(de Entre dientes, 1963)


CARA TRENCADA

no s’ha acaramullat la mida

allò que has dit allò que has estimat
s’estén ara sota el sol
per a ser esbocinat o festejat

no estàs encara de l’altre costat
s’ha dit que tens coses a dir

açò no s’ha acabat
mentre brille implacable la llum que desordena
tot allò que s’ha de dir o estimar-se

(de Hablar claro, 1964)


CARA ROTA

no se ha colmado la medida

lo que has dicho lo que has amado
se tiende ahora bajo el sol
para ser despedazado o festejado

no estás todavía del otro lado
se ha dicho que tienes cosas por decir

no se ha acabado esto
mientras brille implacable la luz que desordena
todo lo que debe decirse o ser amado

(de Hablar claro, 1964)


DÉJÀ VU

Una dona es despulla en la meua memòria
mentre afora resplendeix la ciutat
o plou i fa fred

Una dona es llava el pèl negre amb l’aigua de la meua infantesa
una distància va formant-se

La seua pell és lenta i fresca com el matí que acarona
La seua veu es fa llunyana

Una dona m’abasta
la primera sina descoberta
la primera sina acaronada

Mentre que adins resplendeix la memòria



DÉJÀ VU

Una mujer se desnuda en mi memoria
mientras afuera resplandece la ciudad
o llueve y hace frío

Una mujer lava su pelo negro con el agua de mi infancia
una distancia va formándose

Su piel es lenta y fresca como la mañana que acaricia
su voz se hace lejana

Una mujer me alcanza
el primer seno descubierto
el primer seno acariciado

Mientras adentro resplandece la memoria

(de Hago el amor, 1969)


THE SPANISH EARTH

Mà cremada
mà roja

un dia o un altre aniràs per l’aire
com una bandera

(de Guitarrón, 1975)


THE SPANISH EARTH

mano quemada
mano roja

un día de estos andarás por el aire
como una bandera

(de Guitarrón, 1975)


COM DOS ASTRES

Como dos astres errants
que s’han unit pel seu errar
els nostres errors ens acosten
els nostres errors ens separen

Com dos astres errants
que s’esmunyen per amor
les nostres mirades ens atrauen
les nostres mirades ens rebutgen

Com dos astres errants
que se separen per a veure
la set la fam el sol la fúria
els nostres camins trobats

En la profunditat dels cels
en el silenci de la llum
com dos astros errants
morim renaixem

(de Señora Vida, 1979)



COMO DOS ASTROS

Como dos astros errantes
que se han unido por su errar
nuestros errores nos acercan
nuestros errores nos separan

Como dos astros errantes
que se deslizan por amor
nuestras miradas nos atraen
nuestras miradas nos rechazan

Como dos astros errantes
que se separan para ver
la sed el hambre el sol la furia
nuestros caminos encontrados

En lo profundo de los cielos
en el silencio de la luz
como dos astros errantes
morimos renacemos

(de Señora Vida, 1979)


OLOR A PLUJA

L’aire du de sobte records de l’oblit
amb sabor a horitzó, herba humida i absència.
Color difús i net, quasi com sense amo,
màscara o habitant, límpidament orgànic,
carregadament eteri. Esperits, esperit;
traces d’una memòria que gira en el seu buit
replet: focs, cossos, déus, rastres, paraules.

(de Sol o sombra, 1981)


OLOR A LLUVIA

El aire trae de pronto recuerdos del olvido
con sabor a horizonte, hierba húmeda y ausencia.
Color difuso y neto, casi como sin dueño,
máscara o habitante, límpidamente orgánico,
cargadamente etéreo. Espíritus, espíritu;
huellas de una memoria que gira en su vacío
repleto: fuegos, cuerpos, dioses, rastros, palabras.

(de Sol o sombra, 1981)


FORMIGUES DAMUNT DE TARONJA

La negror devorant l’esplendor,
udolant silenciosa,
i silenciosament devorada
per tanta meravella.

(de Alrededores, 1983)



HORMIGAS SOBRE NARANJA

Lo negro devorando al esplendor,
aullando silencioso,
y silenciosamente devorado
por tanta maravilla.

(de Alrededores, 1983)


SOTA LA MÚSICA

Música sobre les circumstàncies,
música sobre el callat dolor o el gran dolor,
música sobre les cicatrius, sobre el ventre exsangüe,
sobre allò que ha de ser i l’impossible.

Música sobre els fronts, sobre els hiverns,
sobre els remolins del futur o l’abisme d’ahir,
música sobre la memòria i sobre el vent,
música sobre la set.

Música sobre el desert i sobre el mal,
música sobre el ressentimient i l’udolament,
música sobre el silenci,
música sobre l’aridesa, la fam i la sospita.

Música sobre els gargamells,
música sobre les peüngles i les urpes,
música sobre el bec àvid i corbat,
música sobre l’esquinçament.

Música sobre els detalls,
música sobre el supervivent i el botxí,
música sobre el fred, sobre el fil,
música sobre l’ombra.

(de Jazmín del país, 1988)



BAJO LA MÚSICA

Música sobre las circunstancias,
música sobre el callado dolor o el gran dolor,
música sobre las cicatrices, sobre el vientre exangüe,
sobre lo que ha de ser y lo imposible.

Música sobre las frentes, sobre los inviernos,
sobre los remolinos del futuro o el abismo de ayer,
música sobre la memoria y sobre el viento,
música sobre la sed.

Música sobre el desierto y sobre el mal,
música sobre el resentimiento y el aullido,
música sobre el silencio,
música sobre la aridez, el hambre y la sospecha.

Música sobre las fauces,
música sobre las pezuñas y las zarpas,
música sobre el pico ávido y curvado,
música sobre el desgarramiento.

Música sobre los pormenores,
música sobre el superviviente y el verdugo,
música sobre el frío, sobre el filo,
música sobre la sombra.

(de Jazmín del país, 1988)


EL MALESTAR EN LA POESIA

“Las condiciones del pájaro solitario son cinco.”
Juan de Yepes
(San Juan de la Cruz)

Canta l’ocell en sí,
per sí i per a sí,
o canta per a d’altres:
fembra, ocelleria
o el que arribe a escoltar?

És el cant qui canta
per la boca de l’ocell?
El cant és qui es canta?
La gola, la música?

O és la natura
(mare, mestra, maga)
la celosa inquietant,
la cantora furiosa?

I canta perquè sap
o perquè escoltà cantar
o porta el cant imprés
com empremta als genes?
La bellesa l’inunda,
Ell mateix és la bellesa?

O serà l’univers
confús, interminable,
qui busca el resplendor,
la claror possible,
cantant-se en els cants?

O tal volta el cosmos mateix
fugint davant de l’horror
de l’etern silenci
es fa veu en la vesprada
templada, lluminosa?

I canta davant del dolor
nu, o tal volta el mateix
dolor mut es canta?
Es canta la injustícia
Per a fer-se justícia?

I quines són doncs
potser, perquè cante,
les condicions, Freud,
de l’ocell solitari,
únic i general,
ressonant en la seua branca,
feliç de gitar al vent
allò que el vent li diu,
allò que el vent es diu?

(de Música concreta, 1994)



EL MALESTAR EN LA POESÍA

“Las condiciones del pájaro solitario son cinco.”
Juan de Yepes
(San Juan de la Cruz)

¿Canta el pájaro en sí,
por sí y para sí,
o canta para otros:
hembra, pajarerío
o el que alcance a escuchar?

¿Es el canto quien canta
por la boca del pájaro?
¿El canto es quien se canta?
¿La garganta, la música?

¿O es la naturaleza
(madre, maestra, maga)
la celosa inquietante,
la cantora furiosa?

¿Y canta porque sabe
o porque oyó cantar
o lleva el canto impreso
como huella en los genes?
¿La belleza lo inunda,
él mismo es la belleza?

¿O será el universo
confuso, interminable,
quien busca el resplandor,
la claridad posible,
cantándose en los cantos?

¿O acaso el cosmos mismo
huyendo ante el horror
del eterno silencio
se hace voz en la tarde
templada, luminosa?

¿Y canta ante el desnudo
dolor, o quizá el propio
dolor mudo se canta?
¿Se canta la injusticia
para hacerse justicia?

¿Y cuáles son entonces
tal vez, para que cante,
las condiciones, Freud,
del solitario pájaro,
único y general,
resonando en su rama,
feliz de echar al viento
lo que el viento le dice,
lo que el viento se dice?

(de Música concreta, 1994)



CIRCE, NO VENUS


(Per elles, Ella parla:)
“Balafiares les meues cuixes.
Però no sols això.
O potser no me oïes
udolar en l’alta nit?
No et buscava a tu:
Buscava la teua substància
(el foc que t’habita
o somí que t’habitava).
Desmesurada, voraç
com tot l’humà,
m’irrità la teua tendresa
delicada i feroç.
Si la vida et passa
sense que la agafes viva,
la mort ordena tot
o tot ho desordena.
I només trobaràs
(comprén-me insaciable)
en buscar allò que busques.

(de El arte de callar, 2003)


CIRCE, NO VENUS


(Por ellas, Ella habla:)
“Derrochaste mis muslos.
Pero no sólo eso.
¿O acaso no me oías
aullar en la alta noche?
No te buscaba a ti:
buscaba tu sustancia
(el fuego que te habita
o soñé te habitaba).
Desmedida, voraz
como todo lo humano,
me irritó tu ternura
delicada y feroz.
Si la vida te pasa
sin que la tomes viva,
la muerte ordena todo
o todo desordena.
Y sólo encontrarás
(compréndeme insaciable)
al buscar lo que buscas.

(de El arte de callar, 2003)

_______________

No hay comentarios: